Història de Torre Negra
Viatge a l'origen del patrimoni santcugatenc
Torre Negra és una casa forta del segle XV amb orígens que es remonten al segle XII.
Emplaçada a l'entrada de Collserola per la part de Sant Cugat, forma part del catàleg com al Bé Cultural d'Interès Local i està catalogada en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Custodia un patrimoni agrícola, forestal, etnogràfic i arquitectònic d’immens valor. Actualment està pendent de ser la següent subseu del Museu de Sant Cugat.
Es troba a 20 minuts caminant a peu des de l’estació de FGC i no disposa d'aparcament.
Actualment l'edifici està tancat perquè s'està restaurant l'edifici per poder gaudir-lo en un futur.
Per què es va construir?
L'any 1145 l'abat Ermengol del monestir de Sant Cugat va donar unes terres a 10 homes lliures escollits com a missió divina de repoblament amb la finalitat de construir una nova fortalesa per defensar-se de les ràtzies d'Al-Àndalus, ja que el monestir careixia de muralles.
Pagesos treballant des de Torre Negra
Pagesos treballant des de Torre Negra
La construcció originària no ha perdurat, així com la majoria de masies de la seva jurisdicció, però sabem del cert que tenia una torre.
Masia de la zona
Masia de la zona
Torre Negra al segle passat
Torre Negra al segle passat
La seva funció: repoblar, defensar i gestionar les Valls de Gausac i Cercedol. Construida a la vora d'un camí antic i medieval entre Barcelona i el monestir de Sant Cugat, substituïa a l'antic castell de Riquer del segle X, completament derruït pels almoràvits.
Interior de Torre Negra
Interior de Torre Negra
L'any 1195 una família de nobles vindria a viure-hi, tot i que no tenien cap relació amb el Monestir. Aviat la casa forta es va anomenar Torre de Vilanova.
Gairebé mil anys d'història
Dels Vilanova va passar als Palou, i dels Palou als Erill.
L'any 1303 va ser venuda als Palou, inversors de Barcelona que es van quedar amb la casa forta i les terres. Hi van estar gairebé 300 anys en els quals hi van deixar escuts de la seva família a la paret i grafits de vaixells, ja que s'havien enriquit amb el comerç marítim.
La casa forta feudal va ser renombrada a Torre de Palou mentre la família seguia comprant terres i drets per formar un gran domini que es convertiria en la Quadra de Vilanova.
Important reconstrucció al 1432
Els Palou hi van fer grans reformes: una reconstrucció dels sostres ensorrats amb fusta, el pati interior i la reedificació que ampliava el volum de la casa fins a la imponent construcció actual d'aire senyorial. El resultat, una domus de 3 plantes: planta baixa, planta noble i planta superior.
Els monjos del monestir s'hi van oposar, però no va servir per frenar les obres. El Monestir va reclamar els drets senyorials del lloc, ja que no es podia tolerar una gran Domus dins la jurisdicció monacal que no fos el mateix Monestir. Junt amb els drets jurisdiccionals, al XVI l'edifici s'anomenà la "Torre del Baró de Palou."
Els Palou es van desentendre del Monestir i van fundar i gestionar la Quadra de Vilanova amb un batlle propi que recaptava els impostos. El castell de Canals també gestionava alhora la Quadra de Canals, a Valldoreix, la diferència és que el Monestir nomenava als barons i batlles que se'n feien càrrec.
Els Erill, la tercera família
Els Palou es van quedar sense descendència masculina directa i l'any 1590 passà com a herència d'Estefania de Palou a Constança Merlès, casada amb Francesc d'Erill. Va passar a ser possessió d'una gran família nobiliària de Catalunya, junt amb les terres.
La casa fortificada en comptes d'agafar el cognom del nou hereu passà a ser coneguda com a 'Torre Negra' per la tonalitat fosca de les seves pedres.
Quan els Erill es van quedar sense descendència masculina de nou, va passar per herència a mans del Marquès de Rupit, qui entraria en conflicte amb els monjos del Monestir.
Patrimoni del monestir
Al 1728 Torre Negra va ser comprada per la comunitat de monjos benedictins del monestir de Sant Cugat durant un segle. Exercia la senyoria en 12 masos al principi, però cap al 1787, en un moment de despoblació on n'hi havia tan sols 7 d'habitats, s'adapta a funcions agrícoles. Posteriorment els benedictins abandonen físicament la casa forta i s'emporten tot el que hi ha de valor.
Al 1819 només hi quedava una masia habitada a la zona. Poc després, per conseqüència de la desamortització de Mendizábal de béns eclesiàstics, fou subhastada i venuda a la família Rabadà l’any 1842.
L'última família: Els Rabadà
Van adquirir la masia fortificada per una fortuna, junt amb 250 hectàrees, 2.000 oliveres i un trull a l'interior. Van arrendar els camps, conrear les terres i contractar fins a 60 jornalers fixos. També van construir les actuals finestres historicistes de la façana per donar-li un aire medieval.
Fins a l’actualitat els Rabadà han sigut els propietaris, que la utilitzaven com a casa d'estiueig per marxar de la industrialització de Barcelona. Després de 180 anys i trobar-se enmig de conflictes mediambientals entre la constructora Núñez i Navarro i la pressió de la ciutadania, l'han venuda.
Últim propietari, els santcugatencs
L'any 2022 l'ha adquirida l’Ajuntament per 2,8 milions d’euros, junt amb 3 hectàrees de terreny agrícola i forestal. És un preu simbòlic que permet passar sota la protecció de l'Ajuntament.
Despullada de cases annexes, jornalers i amb un bosc protegit encerclant-la, passa a tenir una funció pública.
Els masos tradicionals tenen les marques d'una evolució de la societat
Des d’època medieval va aparèixer el mas, explotació pagesa on vivia la família que la conreava. Els pagesos més adinerats van fortificar casa seva amb una torre de vigilància a partir del segle XV i XVI, època de gran inseguretat amb el bandolerisme i de pirateria berberisca. Torre Negra ja tenia una torre per ser una casa forta.
Dos segles més tard, Felip V manà destruir les fortificacions catalanes i una manera de restar valor militar sense malmetre la construcció era practicant finestres i balcons a les façanes, aixi com cobrir els terrats amb teulades que inutilitzessin els merlets. D'aquesta manera perdien el seu valor defensiu.
Degut a la gran extensió dels camps i la poca gent que hi vivia, les masies quedaven aïllades. Un xiprer plantat a l’entrada era signe d’hospitalitat pels viatgers.
Un xiprer significava que s’hi donava beguda;
dos xiprers, que tenien menjar per una persona i els seus animals;
tres xiprers, tenien lloc on quedar-se a dormir, i més xiprers era el nombre d’hostes que podien acollir.
Quan Torre Negra va ser adquirida pels monjos i va passar a ser una explotació agària amb la funció de masia i masovers, és probable que tingués xiprers.
El debat segueix present: què pot oferir-nos Torre Negra avui?
Des de l’inici d'aquest segle i fins ara la defensiva Torre Negra és considerada emblema de la defensa per la protecció del paratge natural davant l’expansió de l’edificació. És un símbol de custodia del Parc Natural de Collserola.
L'interior de la casa ha arribat completament preservat
Torre Negra és el llegat de la vida agrària benestant d'un poble de pagesos i monjos.
Fa 80 anys la població era de 5.600 habitants.
Fa un segle, 2.000.
Història de Sant Cugat
Antic Règim
Sant Cugat era folrat de vinyes, blat i animals que havien vist créixer la tímida indústria tèxtil. El segle XVIII el començarà amb 400 habitants i l’acabarà amb 1.000. És símptoma d’una època on la lluita entre les forces de l’Antic Règim i el proto-capitalisme coexistien, i on el monestir de l’Antic Règim va morir. Va ser saquejat per les tropes napoleòniques el 1808 i va empobrir-se després d’ajudar a finançar una batalla local per fer fora als francesos, però també van guanyar les forces liberals que van posar fi al domini senyorial, polític i territorial eclesiàstic.
Indústria tèxtil i guerres
Sant Cugat era folrat de vinyes, blat i animals que havien vist créixer la tímida indústria tèxtil. El segle XVIII el començarà amb 400 habitants i l’acabarà amb 1.000. És símptoma d’una època on la lluita entre les forces de l’Antic Règim i el proto-capitalisme coexistien, i on el monestir de l’Antic Règim va morir. Va ser saquejat per les tropes napoleòniques el 1808 i va empobrir-se després d’ajudar a finançar una batalla local per fer fora als francesos, però també van guanyar les forces liberals que van posar fi al domini senyorial, polític i territorial eclesiàstic.
Modernització
Amb el liberalisme i després amb la II República va arribar el ferrocarril el 1917, la construcció de carreteres cap a Barcelona, l'electrificació, la col·lectivització de terres i oficis, així com també la burgesia anglesa i barcelonina, el turisme, el casino de la Floresta, els restaurants, els serveis i la vida moderna de l'alta societat. Es va canviar el nom del municipi a ‘Pins del Vallès’ per evitar topònims religiosos. Els empresaris barcelonins hi construirien luxoses cases modernistes com a cases d’estiueig…
Guerra Civil
… i també com a refugi dels bombardejos de Barcelona i de detencions polítiques. El 1938 a l’església del Monestir es van celebrar les últimes Corts del govern republicà amb Lluís Companys. El camp de golf construït pels enginyers ferroviaris anglesos es convertiria en el primer camp d’instrucció pre-militar de Catalunya. Pins del Vallès seria testimoni del pas de l’exèrcit nacional abans d’arribar a Barcelona.
Dictadura
La postguerra va castellanitzar el municipi (San Cucufate), va instaurar un règim de persecució política, control administratiu i corrupció a través del mercat negre. Amb l’obertura del règim, Sant Cugat deixaria de ser un lloc de segona residència, reemplaçat per la costa, i començaria a ser un pol d’inversió estrangera, d'immigració, d’industrialització tèxtil i metal·lúrgica a gran escala i de construcció, mentre que el cultiu de vinya va entrar en crisi i es va abandonar.
Democràcia
El 1977 va passar a ser una ciutat. Dos any més tard es va recuperar el dret a vot i es va escollir a l’alcalde socialista Àngel Casas. Van seguir construint barris, túnels i autopistes, millorant la comunicació, atraient cultura i implantant un ecosistema empresarial, esportiu, tecnològic, tècnic i universitari d’elit. Fins llavors no ha parat de créixer demogràficament per ser zona metropolitana de Barcelona amb 100.000 habitants.
Ermita de Sant Medir, anys 40s
Ermita de Sant Medir, anys 40s
Pont de Can Vernet amb vinyes
Pont de Can Vernet amb vinyes
Reconstrucció 3D del Castell de Canals
Reconstrucció 3D del Castell de Canals
Ca n'Ametller, 1954
Ca n'Ametller, 1954
Muralles del monestir de Sant Cugat
Muralles del monestir de Sant Cugat
El Celler Cooperatiu de Sant Cugat
El Celler Cooperatiu de Sant Cugat
Fa un segle Sant Cugat del Vallès era un important centre de producció de vi i blat, i els néts han venut les terres a canvi de propietats i diners, i ja no hi viuen pagesos.
Del seu passat rural hi queden restes, ara patrimonialitzades. Les més importants són:
Ermites romàniques
El pont de Can Vernet
El castell de Canals
Torre Negra i altres masies
El monestir, claustre, església i campanar
i el Celler Cooperatiu.
Què ens aporta al present preservar aquest passat rural?
La vida rural
Sant Cugat del Vallès era una societat arrelada a la natura i als seus cicles.
Les sequeres ensenyaven a la gent a valorar l’aigua i reciclar-la.
L’observació ensenyava als pagesos a recuperar la fertilitat de la terra adobant-la, regant-la i alternant-la amb èpoques de repòs on deixaven créixer “males herbes”, llegums o farratges de forma orgànica per assegurar-se aliments saludables i altament nutritius.
Sabien que els animals i la terra eren indissociables. Els ramats adobaven els camps i ajudaven al treball agrícola, mentre que els camps alimentaven els ramats, que produïen preuats i necessaris aliments.
L’aprofitament d’una collita o d’un animal van fer aparèixer els mètodes culturals de conservació d’aliments amb sal, oli, l’assecatge i el fumatge, sense neveres ni plàstics.
Construïen complexes màquines que transformaven l’energia hidràulica en mecànica com per exemple els molins, o bé aprofitaven tot l’oli i el vi amb premses.
Construir la maquinària oferia llocs de treball especialitzats indispensables on treballaven per separat: picapedrers, fusters i ferrers, entre molts altres.
Vida familiar
A la casa hi vivien moltes generacions alhora.
Quan es materialitzava la unió entre hereu (major d’edat, a partir de 25 anys) amb una noia (menors d’edat, entre 18 i 23), aquesta passava a ser la jove: marxava de casa per viure amb la família del marit. Sota el mateix sostre hi vivien els avis, l’hereu i la jove amb els seus fills, els germans i les germanes de l’hereu. Aquests germans deixaven la casa quan es casaven, entraven al convent o a la milícia.
La casa era l’espai per residir, reproduir-se, produir aliments i objectes, consumir i relacionar-se socialment en celebracions. A la pagesia catalana l’interès o desig dels pares era el que unia en matrimoni als seus fills, especialment l’hereu (primer varó i hereu patrimonial) o la pubilla (primera filla i hereva patrimonial, si no tenia germans), ja que heretarien les terres i el patrimoni dels pares. Els matrimonis concertats són fruit d’una societat jerarquitzada i amb poca mobilitat social, i ja tenen els seus orígens en la comunitat tribal i les seves lleis orals. Al segle XIX s’accepta el matrimoni per amor, que quedava lliure de l’estatus social, l’engrandiment patrimonial i la seguretat bàsica.
No només hi vivien membres de la família de sang, sinó que hi convivien amb uns quants animals tant en l’àmbit domèstic com en el treball de la terra. Tant homes com dones se’n cuidaven, sent les dones les que tenien especial cura dels conills, l’aviram del corral i el porc de la cort. També era tradicional tenir un gos i un gat. No existia una distinció entre ramaderia, agricultura i vida domèstica, ja que els animals formaven part de la família i dels seus recursos econòmics.
A la major part de la història no han existit el plàstic ni l'electricitat. Tots els objectes estaven fets dels recursos naturals locals, que eren bàsicament:
Roca
Fusta
Vímet i canya
Ferro
Aram i coure
Terrissa
Vidre
Lli, cànem, llana, espart
i pell.
Combinant aquests materials obtenien tot el necessari per viure durant dècades
i deixar un llegat que passava de generació a generació.
En una societat on el treball dur sovint era sinònim de festa familiar
I en la que basaven les seves festivitats, oci, dites i llegendes en el coneixement històric, natural i la pròpia imaginació,
combinats amb la música i la dansa.
Com preservar aquest passat per seguir donant respostes als reptes del present?
Torre Negra té una arquitectura i uns béns que expliquen el comportament quotidià d’una societat pre-industrial,
d'una Torre Negra dedicada al món agrari
a una Torre Negra dedicada a la conservació simbòlica del bosc.
Torre Negra, funció pública
Actualment el Ple de l'ajuntament està debatent la funció que la ciutadania li ha de donar.
Què hi faries tu?
Deixa la teva resposta al nostre qüestionari!
Bibliografia:
BOSCH, Tomàs; FOJ, Gemma (dirs.) (1991). Masies i ermites de Sant Cugat del Vallès. Sant Cugat: Ajuntament de Sant Cugat del Vallès i Evo color S.A.
CARRERAS BARREDA, Jordi (2018). El vidre català. Figueres: BRAU edicions.
DE LLOBET MASACHS, Santiago (1990) Quaderns de la selva 3. El matrimoni i les cases pairals de la selva a l'antic règim. Maçanet de la Selva: Centre d'estudis selvatans. Pgs 69-102.
FERRER ALÒS, Llorenç (2013). Eines i feines de pagès. Figueres: BRAU edicions.
FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Figueres: BRAU edicions.
FERRER ALÒS, Llorenç (2017). Estris i atuells de la casa de pagès. Figueres: BRAU edicions.
FERRER ALÒS, Llorenç (2021). L’aigua a pagès. Figueres: BRAU edicions.
GRAU i GARRIGA, Tomàs; GALCERAN i PEGUERO, Octavi (il·lustr.) (1990). Masies de Sant Cugat del Vallès. Sant Cugat del Vallès: Els 4 Cantons (diari).
MIQUEL, Domènech (2007). “El patrimoni històric i cultural en l’àmbit territorial de la Torre Negra”. Gausac 30-31, pp. 7-132.
ROMERO, Alfons; ROSAL, Joan (2014) La terrissa a Catalunya. Figueres: BRAU edicions.
Fotografies:
La majoria de fotografies són de l’arxiu de Sant Cugat del Vallès. Es poden trobar impreses als llibrets del TOT Sant Cugat:
GRAU i GARRIGA, Tomàs et al. (1996) Sant Cugat, un passeig per l’ahir i l’avui 1. Sant Cugat del Vallès: TOT Sant Cugat.
GRAU i GARRIGA, Tomàs et al. (1996) Sant Cugat, un passeig per l’ahir i l’avui 2. Sant Cugat del Vallès: TOT Sant Cugat.
GRAU i GARRIGA, Tomàs et al. (2003) Sant Cugat, un passeig per l’ahir i l’avui 3. Sant Cugat del Vallès: TOT Sant Cugat.
GRAU i GARRIGA, Tomàs et al. (2006) Sant Cugat, un passeig per l’ahir i l’avui 4. Sant Cugat del Vallès: TOT Sant Cugat.
O bé ja digitalitzades a la web del TOT Sant Cugat i a la pàgina de Facebook de Postals i Fotografies antigues de Sant Cugat del Vallès, a través de l’enllaç: https://www.facebook.com/fotosanticsantcugat
Textos corregits amb l'ajuda del tècnic de patrimoni de Sant Cugat, Marc Ollé.
Treball de Fi del Màster en Humanitats Digitals. Aelita Semis (2022)
Built with Shorthand